VALENCIANISME – NACIONALISME - SOBIRANISME

Probablement, una de les coses que més ha marcat el transcurs del moviment valencianiste des de l'época de la transició espanyola ha sigut la seua indefinició.

En els temps de la “Batalla de Valéncia”, era valencianiste tot aquell que defenguera la Senyera com la nostra ensenya, front a la quatribarrada. Fon en eixa época quan al dreta, inclús l'extrema dreta de Blas Piñar, vent la miopia incomprensible de l'esquerra oficial (PSOE, PC, etc) que defenia a capa i espasa la nostra catalanitat en símbols i cultura, s'apropia d'ells, estigmatizant a la Senyera des d'aleshores com “facha”, “reaccionària”, ... , i als que la defenien com “blavers”. Hui, que ya porta més de 25 anys sent l'oficial del territori, encara te eixe caràcter per a molts, i el terme “blaver” continua sent utilitzat en mitjos de comunicació i converses privades, cosa que els valencianistes no només no hem sabut erradicar, sino que inclús l'utilitzem.

Una vegada la Senyera va quedar com a ensenya oficial, la definició de “valencianiste” anà difuminant-se fins a hui, en que tot lo mon es puja al carro del valencianisme, desde el PP a EU, passant per UV, CV o Bloc.

I és que, hui en dia, qué significa ser valencianiste?:

Defensar els interessos de la nostra terra?, aixó, tots diuen que ho fan. I defensar-los front a qui? front a Catalunya?, a Espanya?, a Europa?.

Defensar els nostres símbols?. La Senyera és oficial i difícilment ya remplaçable. Fins el PSOE l'utilitza en els seus actes oficials, i, per tant ya no servix per qualificar cap postura.

Respecte la denominació, no pareix que existisca una alternativa “valencianista” a la despersonalitzadora “Comunitat Valenciana”. Fins els que sempre defensaren la de Regne, ya l'han abandonat, molts d'ells perque pensen que Regne només està el d'Espanya.

I arribem aixina al nucli: l'idioma. Dona la sensació que hui ser valencianiste es reduix a defensar l'independència del valencià front al català.

Pero ni tan sols este tema tan reduccioniste està clar. De fet, esta independència, segons qui parla, l'entén com només nominativa (parlem valencià, encara que escrigam igual que els catalans), normativa (tenim dret a establir la nostra forma d'escriure, siga igual o no a la dels catalans), o total (és un idioma distint i ha d'escriure's distint). El tema està tan tèrbol que esta reflexió que esteu llegint, que no està escrita seguint cap normativa, serà qualificada per alguns com “blavera” per atres com “catalanista”, i per molts pocs com “valencianista”
Pero hi ha més, independència per a que? Per guardar-la en un calais i utilitzar només el castellà, com fan alguns, inclús molts acadèmics de la RACV? O per prestigiar-la en lo mon i posarla a casa al mateix nivell d'exigència que el castellà?. Sincerament no se qui és més valencianiste, el que “defensa” l'independència del valencià pero utilitza només el castellà, o el que, creguent en l'unitat de l'idioma, defensa la seua denominació, les seues formes autòctones, lo utilitza en tots els àmbits, i lluita perque en Valéncia el conéixer-lo siga no només un dret sino també un deure.

Tot açò ens du a una única conclusió, el terme “valencianista” està obsolet i ya no significa res. I això sense afegir que són també valencianistes els seguidors del Valéncia CF, alguns d'ells portant l'ensenya espanyola.

Perque hi ha un atre aspecte que poques voltes es té present: la lluita identitària valenciana, la defensa contra les pressions de les nacions veines, Castella i Catalunya, no es pot fer des del mon cultural, hi ha que combatre des del mon polític, i aixina, molts dels aliats que pensem que estan en este bàndol, vorem que realment estan en un atre.

Per això, des de fa molts anys, en ENV, deixàrem d'emplear eixe qualificatiu i ens diem nacionalistes. Este terme si que dividia d'una forma clara qui ho era i qui no. La resta de “valencianistes” que no estaven per eixa via, UV, CV, Bloc, ERPV, eren regionalistes, perque aspiràven només a una certa diferència cultural dins d'una “Nació” superior.

No obstant també el terme “Nació Valenciana” ha estat últimament prou tret de contexte. Se li ha transformat en una mena de concepte cultural, on te cabuda molts dels que mai acceptarien la seua independència política. Aixina formacions com el Bloc o UV es diuen també nacionalistes, i només el binomi nacionaliste=terroriste que el nacionalisme espanyol ha difundit en els últims anys, ha frenat un poc esta tendència.

Aixina, puix, hem tingut que donar un atre pas més enllà, asumir una paraula que no dona cap lloc a tergiversacions, que mai pot ser un concepte no politic, el de Sobiranistes. Som nacionalistes sobiranistes, i adoptem com a denominació política de la Nació Valenciana, la de República Valenciana. Un concepte on caben també aquells que pensen que formem part de la cultura catalana (no son nacionalistes valencians), pero que lluiten per la nostra independència política. Una independència que, d'aconseguir-se resoldria tots els problemes identitaris: un Estat no pot permetre que la seua cultura siga “dictada” per atre i, necessàriament estariem en peu d'igualtat front als intents castelans i catalans d'assimilarnos i, en tot cas, les futures dependències o aliances les resoldriem només els valencians de forma democràtica.